Qüestió plantejada:

Esta de lloguer en una vivenda porta dos anys i ara la propietaria li diu verbalment que necesita  pel mes de juliol el pis per al seu fill, sabem que es un familiar directe. Pot acollir-se el llogueter a llei que contempla que  se aprueba una prórroga extraordinaria de seis meses en los contratos de arrendamiento de la vivienda habitual, el llogueter per proximitat no vol marxar d’aquest pis perque ara no pot visitar cap altre, i la propietaria li ha ofert un altre vivenda de la seva  propietat al llogueter. 

Resposta:

Segons la consulta rebuda, el contracte es va formalitzar fa 2 anys, per tant, està subjecte a la  duració obligatoria per l’arrendador de 3 anys.  Es a dir, ara mateix el contracte està en vigor fins l’any que ve. 
Ara bé, l’art. 9.3 de la LAU estableix, i cito:

«3. No procederá la prórroga obligatoria del contrato si, una vez transcurrido el primer año de duración del mismo, el arrendador comunica al arrendatario que tiene necesidad de la vivienda arrendada para destinarla a vivienda permanente para sí o sus familiares en primer grado de consanguinidad o por adopción o para su cónyuge en los supuestos de sentencia firme de separación, divorcio o nulidad matrimonial. La referida comunicación deberá realizarse al arrendatario al menos con dos meses de antelación a la fecha en la que la vivienda se vaya a necesitar y el arrendatario estará obligado a entregar la finca arrendada en dicho plazo si las partes no llegan a un acuerdo distinto.”Per tant, aquest precepte estableix que no seran obligatoris per l’arrendador els 3 anys de vigència del contracte si trascorregut el primer any el propietari necessita l’habitatge llogat per a destinar-la a habitatge habitual per así o per als seus familiars en primer grau (nomes per a pares o fills del propietari).

El RDL 11/2020, al seu art. 3 estableix: 

«Artículo 2. Prórroga extraordinaria de los contratos de arrendamiento de vivienda habitual.

En los contratos de arrendamiento de vivienda habitual sujetos a la Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos Urbanos, en los que, dentro del periodo comprendido desde la entrada en vigor de este real decreto-ley hasta el día en que hayan transcurrido dos meses desde la finalización del estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19, finalice el periodo de prórroga obligatoria previsto en el artículo 9.1 o el periodo de prórroga tácita previsto en el artículo 10.1, ambos artículos de la referida Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos Urbanos, podrá aplicarse, previa solicitud del arrendatario, una prórroga extraordinaria del plazo del contrato de arrendamiento por un periodo máximo de seis meses, durante los cuales se seguirán aplicando los términos y condiciones establecidos para el contrato en vigor. Esta solicitud de prórroga extraordinaria deberá ser aceptada por el arrendador, salvo que se fijen otros términos o condiciones por acuerdo entre las partes.”
Aquesta norma clarament parla de les prorrogues obligatòries o tàcites previstes als arts. 9.1 y 10.1 de la LAU. Es a dir, no contempla expressament supòsits com els de la consulta (regulat art. 9.3 LAU), més encara quan el contracte objecte de la consulta, no estaria en cap dels suposits a que es refereix el RDL ja que es troba vigent (encara li quedaria 1 any de vigéncia), es a dir, no està en situació de prorroga.  
Per tant, aquest precepte no es pot aplicar al cas concret objecte de consulta.  
No obstant, i atès que l’esperit de la norma es la d’evitar que les persones sortin de casa durant tot l’estat d’alarma (i aixó inclou fer mudançes o sortir per a visitar pisos) entenc que davant les actuals  exepcionals circunstàncies, aquesta petició de resoldre el contracte per causa de necessitat dificilment es podrà acomplir, a no ser que l’estat d’alarma s’alçi al mes de maig, i per aquest motiu entenc que aquesta circunstancia s’hauria de notificar a la propietaria (més encara quan afirma que disposa d’un altre habitatge on bé es podría allotjar el seu familiar i així evitar resoldre el contracte de lloguer per causa de necessitat).  
I que la propietaria disposi un altra habitatge buit on es podria allotjar el seu familiar, entenc que es al mateix municipi,  podría esser un supòsit per a oposar-se l’arrendatari a resoldre el contracte per causa de necessitat, més en aquestes circumstàncies. Per altra banda, la norma exigeix que la solicitut de l’arrendador es faci per escrit o per un altre mitjà que permeti tenir constància de que s’ha enviat al arrendatari la comunicació, per tant, la comunicació verbal no té cap efecte, a nor ser que s’hagin intercanviat les parts whattsaps, emails o missatges amb aquest contingut i que acreditin que s’ha notificat aquesta necessitat. 

Segons la consulta rebuda, el contracte es va formalitzar fa 2 anys, per tant, està subjecte a la  duració obligatoria per l’arrendador de 3 anys.  Es a dir, ara mateix el contracte està en vigor fins l’any que ve. 
Ara bé, l’art. 9.3 de la LAU estableix, i cito:

«3. No procederá la prórroga obligatoria del contrato si, una vez transcurrido el primer año de duración del mismo, el arrendador comunica al arrendatario que tiene necesidad de la vivienda arrendada para destinarla a vivienda permanente para sí o sus familiares en primer grado de consanguinidad o por adopción o para su cónyuge en los supuestos de sentencia firme de separación, divorcio o nulidad matrimonial. La referida comunicación deberá realizarse al arrendatario al menos con dos meses de antelación a la fecha en la que la vivienda se vaya a necesitar y el arrendatario estará obligado a entregar la finca arrendada en dicho plazo si las partes no llegan a un acuerdo distinto.”Per tant, aquest precepte estableix que no seran obligatoris per l’arrendador els 3 anys de vigència del contracte si trascorregut el primer any el propietari necessita l’habitatge llogat per a destinar-la a habitatge habitual per así o per als seus familiars en primer grau (nomes per a pares o fills del propietari).

El RDL 11/2020, al seu art. 3 estableix: 

«Artículo 2. Prórroga extraordinaria de los contratos de arrendamiento de vivienda habitual.

En los contratos de arrendamiento de vivienda habitual sujetos a la Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos Urbanos, en los que, dentro del periodo comprendido desde la entrada en vigor de este real decreto-ley hasta el día en que hayan transcurrido dos meses desde la finalización del estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19, finalice el periodo de prórroga obligatoria previsto en el artículo 9.1 o el periodo de prórroga tácita previsto en el artículo 10.1, ambos artículos de la referida Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos Urbanos, podrá aplicarse, previa solicitud del arrendatario, una prórroga extraordinaria del plazo del contrato de arrendamiento por un periodo máximo de seis meses, durante los cuales se seguirán aplicando los términos y condiciones establecidos para el contrato en vigor. Esta solicitud de prórroga extraordinaria deberá ser aceptada por el arrendador, salvo que se fijen otros términos o condiciones por acuerdo entre las partes.”
Aquesta norma clarament parla de les prorrogues obligatòries o tàcites previstes als arts. 9.1 y 10.1 de la LAU. Es a dir, no contempla expressament supòsits com els de la consulta (regulat art. 9.3 LAU), més encara quan el contracte objecte de la consulta, no estaria en cap dels suposits a que es refereix el RDL ja que es troba vigent (encara li quedaria 1 any de vigéncia), es a dir, no està en situació de prorroga.  
Per tant, aquest precepte no es pot aplicar al cas concret objecte de consulta.  
No obstant, i atès que l’esperit de la norma es la d’evitar que les persones sortin de casa durant tot l’estat d’alarma (i aixó inclou fer mudançes o sortir per a visitar pisos) entenc que davant les actuals  exepcionals circunstàncies, aquesta petició de resoldre el contracte per causa de necessitat dificilment es podrà acomplir, a no ser que l’estat d’alarma s’alçi al mes de maig, i per aquest motiu entenc que aquesta circunstancia s’hauria de notificar a la propietaria (més encara quan afirma que disposa d’un altre habitatge on bé es podría allotjar el seu familiar i així evitar resoldre el contracte de lloguer per causa de necessitat).  
I que la propietaria disposi un altra habitatge buit on es podria allotjar el seu familiar, entenc que es al mateix municipi,  podría esser un supòsit per a oposar-se l’arrendatari a resoldre el contracte per causa de necessitat, més en aquestes circumstàncies. Per altra banda, la norma exigeix que la solicitut de l’arrendador es faci per escrit o per un altre mitjà que permeti tenir constància de que s’ha enviat al arrendatari la comunicació, per tant, la comunicació verbal no té cap efecte, a nor ser que s’hagin intercanviat les parts whattsaps, emails o missatges amb aquest contingut i que acreditin que s’ha notificat aquesta necessitat.